Bienvenidos a

El andén volátil

Home / Mi mundo

Dòmino

Eleva la fitxa com si es tractés d’una hòstia consagrada i l’entafora just al mig d’un quatre doble que el company li acaba de servir en safata. Aquells números torts dibuixen una mena de S esgarrinxada, una serp lumbàlgica que avança irremeiablement cap al marge dret de la taula. Punt i final. S’ha acabat l’esbós. […]

Leer Más

Antics viatges

  “Hi ha navegants que no necessiten barca, només tancar els ulls i deixar-se emportar pel corrent de viure”. Ho vaig escriure als 11 anys i el que més m’ha sorprès és que escrivís correctament el gènere de la paraula corrent. Sona bé “la corrent de viure”, però sembla ser que en l’època dels diccionaris […]

Leer Más

Papiroflèxia

  “Et mirava i pensava –d’una manera preciosa i escandalosament inconscient– que no sé què faria si algun dia no hi fossis, si et convertissis en record per refugiar-te en la penombra i alliberar-te de la càrrega d’estimar tot el meu jo. Però et vaig tornar a mirar, bonica i despentinada al meu costat, i […]

Leer Más

Amb la tardor als peus

  Carrego la tardor als meus passos. Els dies s’allarguen però camino amb tanta lentitud que la nit m’atrapa sense contemplacions quan encara no he arribat al destí. Si m’esforço, distingeixo aurores boreals molt tènues just en aquell instant en què el dia traspassa i enterra les seves cendres en un cràter de la Lluna. […]

Leer Más

Omplir els racons

  L’Antoni diu que si el cactus fos un animal seria una tortuga d’aigua dolça, el típic habitant silenciós de peixera amb alimentadors automàtics i fluorescents propis del barri més desinhibit d’Amsterdam. Sospito que aquesta afirmació amable oculta una crítica àcida al món vegetal que tant coneix i s’estima: hi ha plantes que poden passar […]

Leer Más

Casa efímera

  Les últimes hores a Tossa de Mar són la viva imatge d’un estiu que agonitza. La tarda s’ha pintat d’un gris plom tan espès que el sol sembla que s’ha rendit a l’evidència. No hi ha esperances de remuntada. Els Garriga decideixen aprofitar el darrer alè de les vacances i enfilen per enèsima vegada […]

Leer Más

Els ulls del pou

  Les coses que has perdut i les poques que tens i anheles han aflorat quan has vist de quin color és el fons del pou. Certament, el fons del pou és un ésser viu, un homenet esquerp, tirant a lletjot, de mans fredes i de textura estranya, semblant a la molsa deshidratada. És un […]

Leer Más

El desig que empaita

  Hi ha dies que caminaries per la rosada, que te la beuries, però en guardaries una mica en un flascó per quan vingui la sequera. D’altres, t’enfilaries a una bastida a frec de cel per arribar a la lluna, rosegar-la amb el queixal bo i furtar-li les galtes enceses, però et quedaries a mig […]

Leer Más

Les contra addicions

    Dius que t’abandones a la teva solitud però resulta que té corda per estona i no saps passar ni una sola nit sense marges al cantó dret del llit. Escrius al quadern que mai més tornaràs als llocs que et van fer mal i poses “llocs” perquè saps que a la tercera lectura […]

Leer Más

El pedregar

  La banda sonora la posa un mar resignat que no té pressa per engolir una sorra massa robusta pel seu gust. Sap que avui també ho haurà de fer: arribarà el moment de posar el cobrellit a les pedres àrides que li barren el pas i prefereix no ennuegar-se, que a l’endemà –i a […]

Leer Más

>> <<

Uso de cookies

Este es el típico aviso de que usamos cookies para mejorar tu experiencia. Puedes ver nuestra política de cookies. Si quieres saber que es todo esto de las cookies, usa este enlace para más información.

ACEPTAR