Bienvenidos a

El andén volátil

Home / Mi mundo / Claustrofòbia

Claustrofòbia

DSCF4269

L’Anton s’ha preparat un cafè i el fa reposar al lloc de sempre. Té un joc rutinari que consisteix en encaixar el cul de la tassa en el cercle esculpit al moble principal del menjador. En realitat, n’hi ha dos, de cercles, i són concèntrics. El més perifèric gairebé s’ha esborrat. Fa anys que en aquella casa no es renten ni bols ni gots de dimensions familiars. El segon entreteniment arriba quan comprova que el cafè li cremaria la llengua i mig esòfag. En aquella espera, incòmoda fins i tot en la solitud i quan la pressa no empaita, es dedica a dibuixar amb dos llapis de colors en un llenç que només veu ell. Amb el blau i el negre dissenya ornaments gaudinians. Quan es cansa, els torna al gerro amb gomphrenes deshidratades i els col·loca al costat d’un bolígraf, tan assecat com aquelles flors que oloren a buit. Al costat del gerro, una nina d’ulls lapislàtzuli es mira al mirall i queda meravellada de la seva pròpia bellesa. Al costat del mirall, un calendari del 1993 es va esgrogueint amb parsimònia, com si ell mateix s’anés oblidant de les efemèrides més destacades.

Tot el menjador és una obra d’art. L’Anton no recorda quan va veure els quadres per primer cop i sempre ha sospitat que hi són des que es va aplicar la primera capa de pintura blanca. Renoir és el fil conductor de la majoria de les obres que poblen les parets de l’estança, però només n’ha parit una, el francès, una rèplica que a dia d’avui costaria molts diners. Els carrers molls del cor de París en estat d’ebullició són la transició perfecta cap a una Vicaria de Fortuny que convida a capbussar la mirada en la profunditat de l’escena. Els personatges més escorats a la dreta, el torero i la seva futura esposa, semblen mig abatuts, com si esperessin torn per una consulta al metge de capçalera, o pitjor encara, en unes urgències col·lapsades. L’alegria i l’elegància emanen de les classes benestants i ben vestides que el reusenc va situar estratègicament a la part principal del quadre. Una de les testimonis d’aquell casament d’alt nivell llueix un vestit de flors que en el seu dia feia joc amb el sòcol andalús i amb el paper pintat que va triar una dona amb gustos refinats. Un pessic de no més de dos centímetres que s’amaga a frec de terra, escàpol de capes i capes de pintura que han vingut després, deixa constància d’un passat encara corpori.

Els colors càlids de La Vicaria són llum entre tanta foscor. El reixat que separa l’església de la sagristia és d’un daurat idèntic al del canelobre mig tort que hi ha a l’entrada, al del rellotge de peu que no dona l’hora que toca i al del salamó major, que sembla que es despengi del sostre de mica en mica cada dia que passa. I enmig de tots aquells elements,  dos bodegons de colors freds i un altaveu del sistema Dolby Surround posat sense gràcia al mig de la paret més noble. Aquella modernitat distorsiona l’estètica i recorda que la revolució industrial és una cosa antiga, que ara s’estila més la revolució tecnològica.

L’atmosfera afrancesada s’evapora quan acomodes la mirada al sofà. És petit, comparat amb la majestuositat de la cambra, i el protegeix una funda ètnica en què hi apareix una tribu africana en ple ritual. Va venir del Marroc en un viatge de negocis per ajudar a fer negocis al soci algerià de l’empresa de l’Anton. Va venir del Marroc però aquella gent que es passeja sense escrúpols pel sofà deu ser originària de Kènia o Tanzània, pels vestits que duen i la pell atzabeja dels seus cossos prims i esvelts. L’escena, que abans marcava l’equador del menjador, ha anat perdent centralitat a mesura que, amb els anys, s’ha anat apropant al televisor. Als aborígens sembla que els ha canviat el rostre i que no volen ni mirar ni escoltar aquell aparell estrany instal·lat en la cridòria.

Al costat del televisor hi ha una llar de foc que porta moltes dècades sense sentir cap tipus de caliu. La manxa i l’atiador s’han oblidat dels usos. A la Glòria no li agradava viure en aquella casa i l’Anton la va recarregar perquè tingués mil i un motius per a la distracció. L’ofegament la empènyer a córrer lluny, ben lluny d’allà, i va córrer tant que va arribar a una vida nova. L’Anton també voldria sortir del passat però no pot perquè hi ha tot d’objectes oprimint les parets i, de finestra, cap ni una.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *

>> <<

Uso de cookies

Este es el típico aviso de que usamos cookies para mejorar tu experiencia. Puedes ver nuestra política de cookies. Si quieres saber que es todo esto de las cookies, usa este enlace para más información.

ACEPTAR