Bienvenidos a

El andén volátil

Home / Mi mundo / Dòmino

Dòmino

senyora

Eleva la fitxa com si es tractés d’una hòstia consagrada i l’entafora just al mig d’un quatre doble que el company li acaba de servir en safata. Aquells números torts dibuixen una mena de S esgarrinxada, una serp lumbàlgica que avança irremeiablement cap al marge dret de la taula. Punt i final. S’ha acabat l’esbós. Un dels jugadors s’aixeca como si tingués una molla al cul, inventa nous renecs per atacar l’honestedat dels rivals de joc, i fuig del bar amb paraules a la boca i amb la jaqueta sota el braç. “Avui ha anat a gintònics”, diu l’enemic que tenia més a tocar, i sembla que sigui una frase perfecta per a la redempció. Les trampes formen part del joc.

En un pla més proper s’escolta una veu que deu ser de dona i que pregunta pel preu d’un cigaló de Baileys. “No. Aigua, sisplau”, rectifica, però desconeix que aquella ampolla jujoliana, preciosa tota ella, li costarà més que el cafè alcoholitzat que ha descartat. Se sent traïda per les escorrialles de llum que s’entreveuen pel llindar de la porta i decideix esmunyir-se abans que arribi la comanda. Es penja l’abric, es pinta els llavis i s’enfada perquè no té clar si el que s’ha vist a la galta és una taca jove o una engruna de greix resident en aquell mirall i que forma part del paisatge conegut pels cambrers i els clients fidels a la barra. “Fins demà, Roser. No s’oblidi de la bufanda, que no fa fred però el vent escombra fort”.

La Roser i el jugador de dòmino, tan emprenyat encara com uns minuts abans, es troben a la intempèrie. Ella li xiuxiueja a l’orella. “L’amor és la por a la solitud”. No se’ls ha tornat a veure.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *

>> <<

Uso de cookies

Este es el típico aviso de que usamos cookies para mejorar tu experiencia. Puedes ver nuestra política de cookies. Si quieres saber que es todo esto de las cookies, usa este enlace para más información.

ACEPTAR