Bienvenidos a

El andén volátil

Home / Mi mundo / Omplir els racons

Omplir els racons

flor

 

L’Antoni diu que si el cactus fos un animal seria una tortuga d’aigua dolça, el típic habitant silenciós de peixera amb alimentadors automàtics i fluorescents propis del barri més desinhibit d’Amsterdam. Sospito que aquesta afirmació amable oculta una crítica àcida al món vegetal que tant coneix i s’estima: hi ha plantes que poden passar tan desapercebudes com un rellotge de paret incrustat al capdamunt de la nevera. Però fan bonic, a la seva manera. Les orquídies serien peixos, d’aquells de colors vius i ben sensibles als canvis de temperatura, dels que avui hi són, i demà, vés a saber. Hi ha espècies que no resisteixen unes vacances de cap de setmana a Peñíscola. Que li ho expliquin al pobre Rapidet. Pegasus va quedar vídua –vidu?– al segon canvi d’aigua, quan just havíem après a distingir-los entre restes de menjar i excrements. Amb algunes plantes passa exactament el mateix. ¿Què ens porta a comprar la ponsètia cada Nadal si sabem que amb prou feines arribarà a la nit de Reis?

Sembla que ens costi més avançar si no embellim els nostres passos. L’altre dia no hi cabíem a l’ascensor perquè el president de l’escala hi ha entaforat un test gegantí que no té pinta d’abraçar cap tipus de vida, ni natural ni artificial. A la consulta del dentista, als peus de la font d’aigua, hi han deixat un gerani malalt que amb prou feines s’aguanta dret. La dona del torn anterior al meu va treure un got i el lleu moviment de la màquina ja va ser suficient per tombar la torreta, fràgil com un castell de cartes aixecat en una sobretaula de Cap d’Any. L’espera va passar ràpid a cops d’escombra i de renecs de l’assistent bucal en pràctiques. També han posat una planta a l’aula del Seminari on cursem el taller de l’Escola de Lletres. Ens observa i ens acompanya en silenci, però no aprèn res: és de plàstic però té el seu encant. El rosa pàl·lid la fa més amable, tota ella sembla una llepolia, i la part verda bé podria passar per enciam d’hort casolà. És bonica.

Avui l’Antoni prepara una corona de flors per un avi que ha marxat. És un encàrrec rutinari. Neteja i endreça roses i lliris, hi ha llum blanca a les ninetes del vell florista, i esmola les tiges per construir un cercle perfecte que només serà esquinçat per la manca d’humitat, quan el temps s’imposi. Demà haurà de matinar per preparar una vintena de centres de taula per la boda rústica d’uns nuvis que tenen clar que el blau cel és el color que millor els representa. Enmig d’aquell escampall de margarides, tulipes i clavellines vendrà flors que serviran per declarar amor o per implorar perdó. L’Antoni diu que passa el 90% del seu temps embellint la vida i la mort, que es dedica a ensucrar l’alegria i la tristesa, a aportar tranquil·litat i benestar en els moments de calma absoluta o quan s’instal·la el turment més esfereïdor. Regalar o regalar-se una flor és un gest petit, preciós, que ens aproxima a la felicitat.

2 thoughts on “Omplir els racons”
  1. Lídia noviembre 2, 2017 on 1:29 pm Responder

    M’ha encantat. “(…) embellint la vida i la mort” amb flors, és sublim!
    Bona reflexió!

    • lauracasasingles noviembre 17, 2017 on 5:12 am Responder

      Perdona, però acabo de veure el teu comentari, mil gràcies! :)

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *

>> <<

Uso de cookies

Este es el típico aviso de que usamos cookies para mejorar tu experiencia. Puedes ver nuestra política de cookies. Si quieres saber que es todo esto de las cookies, usa este enlace para más información.

ACEPTAR