Bienvenidos a

El andén volátil

Home / La radio / Les tardes amb Sara Molins

Les tardes amb Sara Molins

relatradio

 

No oblidaré mai el dia que la vaig conèixer. Va ser la tarda que investien el president del Govern després d’infinits intents fallits i de mesos d’engolir, gota a gota, el descrèdit de tota la classe política. Va ser la mateixa tarda que m’esperava en un bar modest però acollidor de la Rambla Nova fent temps per l’enèsima entrevista de feina. Recordo aquella sensació estranya d’entre estar perdent el temps i tenir a tocar dels dits un futur laboral prometedor. Home, m’havien cridat a corre-cuita i en dissabte, això alimentava les meves esperances, que tenien l’autoestima als peus després d’acumular més decepcions i copets a l’esquena que el mateix Rajoy. Però ell, aquella tarda, somreia. D’aquella manera, però somreia.

Vaig demanar un Chartreuse groc per acompanyar la premsa del dia, farcida de taques d’oli i de titulars descafeïnats, grisos com la tarda que hi havia fora. De fons, però no massa lluny perquè no m’havia d’esforçar per escoltar-los, un grup de gent discutia sobre el paperàs dels partits i sobre les virtuts i les febleses del nou mandatari, que de nou en tenia ben poc. De virtuts, pel que deien, poques, també. Com si hi fos uns metres encara més enllà, m’arribava una veu dolça que intentava posar ordre en aquell guirigall de desqualificacions i comentaris fora de to. “Va, canviem de tema, que tothom està cansat de tanta pantomima”.

Per primer cop la sentia amb nitidesa i em va semblar que el bar emmudia cada vegada que obria la boca per parlar, immediatament després, del nou llibre de l’escriptor de L’ombra del Vent. Se’m feia tard i no volia fer esperar l’home elegant que s’estava en un despatx dos carrers amunt. En un tovalló vaig anotar els números que, ella, de tant en tant, repetia, sempre amb un ritme pausat. Dolç. Encisador. Quan vaig arribar a casa, amb un nou desengany enganxat al cos, vaig desxifrar el seu missatge: tindríem una cita.

Sara Molins. Vaig pensar que era un nom deliciós. Sempre m’han agradat els noms de dues síl·labes perquè són breus com un pensament però tenen prou força com per incrustar-se a l’hipocamp. Havia passat just una setmana. Dissabte a les cinc. Tots dos vam ser molt puntuals però aquest cop el punt de trobada va ser el parc del Francolí, un dels bancs que hi ha entre el vaixell pirata i la zona reservada per a gossos. A aquella hora, bullia de canalla i tot i la seva veu tan clara en alguns moments perdia el fil del que m’estava explicant. La Sara era jove, no en tindria més de 35, i els cabells, ni llargs ni curts, estaven entre un castany clar i un ros tirant a cendra. Després de caminar una bona estona pel parc, la cita es va traslladar als grans magatzems que fan xamfrà perquè havia de comprar els regals de Nadal per tota la família. Ens vam fer companyia fins les nou, quan es va acomiadar de manera sobtada però avançant-me que el dissabte següent ens tornaríem a trobar, a la mateixa hora. El lloc? Ja ho veuríem.

D’aquell temps recordo que el diumenge era el pitjor dia de la setmana, que els dilluns eren de tràmit i que costava arribar als divendres. Llavors, m’atacava el neguit i ja començava a planificar la cita de l’endemà. La Sara i jo ens vam fer un fart de caminar per la ciutat i de descobrir nous locals i espais verges del litoral. Un cop vam estar-nos tres hores asseguts als peus d’una torre de guaita deixada de la mà de Déu. Un altre, amb la vella Savinosa clavant-los l’alè al clatell. Aquella tarda el tema de debat era la moda i l’actitud de les grans firmes envers el pes i aparença de les models de passarel·la. Em va sorprendre molt un comentari seu on venia a dir que les dones grassonetes com ella no tenien cabuda en aquest món voraç. No l’entenia, jo no la veia pas així.

Una altre dissabte la cita ens va portar a Cambrils i, passeig amunt passeig avall, me l’escoltava bocabadat, fascinat per la seva capacitat d’enraonar tant i tan bé, fins i tot quan parlava del Bosó de Higgs, de la reproducció del cranc americà o de la nova conquesta de l’Antonio Banderas. Sempre em va agradar la seva intel·ligència, que tingués opinions sòlides de tots els temes i que les deixés anar amb aquella seguretat impermeable. El que pitjor portava, ho he de reconèixer, era el posat que feia a tots els setciències que l’envoltaven i que de seguida que podien l’afalagaven sense cap tipus de mirament. I ella, ella els seguia el joc. No ho podia suportar però amb el temps, i després de setmanes i setmanes de fer el cor fort, m’ho vaig tirar a l’esquena. Ella era així. Amb mi. Amb tots.

Recordo bé l’angoixa d’aquell dia que es va acomiadar dient que el següent dissabte no hi seria. Hi ha respostes que, com els convidats més indesitjables, se’t planten per sorpresa i no pots fer res més que resistir, aguantar i resar perquè el temps tingui pressa, més pressa que la de costum. Però, 15 dies després, el retrobament va ser intens. Això sí, poc vaig poder assaborir-lo perquè aquella mateixa tarda va deixar anar que durant l’estiu desconnectaria de tot allò i que ja ens veuríem a mitjan setembre. Vaig estar dos mesos i mig sense saber-ne res. I jo, diligent, no vaig faltar a cap de les cites, per si se’n penedia i tornava sense complir aquella amenaça tan cruel.

El 15 de setembre queia en dissabte. Eren les cinc en punt i ni rastre d’ella en aquell bar modest però acollidor de la Rambla Nova. Tot d’una, una veu de dona però que podria ser d’home xisclava sense compassió: “Benvinguts a les Tardes amb Eva. Avui comencem la nova temporada. Sara Molins, els teus companys de Tarragona Ràdio et desitgem molta sort en la teva nova etapa a La Vanguardia”.

 

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *

>> <<

Uso de cookies

Este es el típico aviso de que usamos cookies para mejorar tu experiencia. Puedes ver nuestra política de cookies. Si quieres saber que es todo esto de las cookies, usa este enlace para más información.

ACEPTAR