Bienvenidos a

El andén volátil

Home / La ciudad / Testimoni de pedra

Testimoni de pedra

peusavi

Amb els anys podria concloure que crec en un món dominat per l’estupidesa, les aparences i els maldecaps. Són trets que m’envolten a diari i que un escriptor com jo no puc passar per alt, i no busqueu les etiquetes fàcils, si us plau.

Em diuen avi, i no ho sóc, que això implicaria embolics familiars de transcendència quan sempre he estat sol i sol m’hi quedaré. Però la soledat no em molesta, ans al contrari, m’hi sento com peix a l’aigua. Res no ha estat decisió meva però quan ja ho has vist tot tens clar que és millor ser de pedra i semblar absent que haver de fugir de les irracionalitats que comporta el dolor.

El dolor arriba després de sentir, de sentir molt, d’haver-te abocat en algú o en alguna cosa i que aquesta sigui esquerpa fins el punt de desaparèixer per sempre. No m’he mogut d’aquí i res no ha tornat. No per a mi, sinó per les ànimes que s’han planyut en aquest banc que és tan ferri i incòmode com jo, com tantes veritats.

Fa unes setmanes dues joves d’uns trenta i pocs compartien secrets d’estat ben assegudes a la meva vora, com si busquessin un caliu que no trobarien als cafès afrancesats de la plaça. Una d’elles, la confident, seia a la meva falda. Era escanyolida com la dona de l’estanquer, la Dolors, que cada dia em regala un somriure tímid des de l’altra vorera.

La noia rossa estava embarassada d’un altre home, d’un granadet de cinquanta que havia conegut al curs de pintura instantània del centre cultural, aquella mateixa tardor. Doncs sí, un bon quadre em va regalar aquella infeliç que plorava desesperadament buscant un consol impossible. L’altra va aixecar el cul d’entre les meves cuixes i es va quedar dreta, també de pedra. Havia enganyat el marit amb un aprenent de mag -o això em va semblar- que no li acabava de fer el pes i que encara desconeixia la noticia, que era d’aquelles que fan aturar rotatives. Em pregunto què haurà decidit aquella pobra. També he vist com alguns amants han rescatat matrimonis ofegats. Vés a saber.

L’estiu passat va ser excepcional per l’amor fugaç. Pràcticament a diari passava els capvespres acompanyat per parelles rialleres de mans hàbils. Si pogués posar-me calent hauria patit de debò amb tant grapeig trapella i gemecs compassats. No puc evitar sentir-me una mica espia però, home, si les parets tenen oïdes, com no ha de tenir ulls la foscor?

Se m’han pixat a sobre, m’han tacat amb tot el que us pugueu imaginar, m’he fet fotos amb gent famosa i he escoltat tantes converses que omplirien infinits cops els prestatges de la British Library. Em quedo amb les més banals, amb les dels senyors de camisa de franel·la i olor exagerada a betum que parlen de la vida com si sabessin de què va. I després es miren les xiques, i les saluden, i les voldrien petonejar.

Pel meu davant circulen persones, animals i preocupacions.

No tinc temps de sentir nostàlgia de temps passats perquè el present és d’un viu que espanta.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *

>> <<

Uso de cookies

Este es el típico aviso de que usamos cookies para mejorar tu experiencia. Puedes ver nuestra política de cookies. Si quieres saber que es todo esto de las cookies, usa este enlace para más información.

ACEPTAR