Bienvenidos a

El andén volátil

Home / La ciudad / Llavors

Llavors

fotollibreta

-Vas demolir una història per aixecar-ne una altra. Ja ets novel·lista.

Amb aquesta conclusió tan agosarada abandonava la sessió i em deixava estabornida en aquella cadira de seient de penitència. Era la primera vegada que compartia tanta estona amb un escriptor de veritat sense la voluntat de publicar quelcom en qualsevol dels formats on faig ofici, només pel plaer d’escoltar veus autoritzades en això de la literatura vista i sentida com un art. Crec que és la persona més apassionada que he conegut i m’ha transmès una vitalitat que ara em fa bullir la sang.

-Mira, el gran drama és la ignorància.

I aquesta, una de les primeres sentències de la tarda. La cosa no podia començar de millor manera perquè comparteixo al 100% aquesta afirmació. I és que ignorar voluntàriament és tancar els ulls a la veritat i a la vida, en general, és no voler fer un esforç per entendre, comprendre, reflexionar, aprendre i hostiar-se, des del coneixement, des de la realització com a éssers racionals que som. Sí, renunciar a això és un autèntic drama col·lectiu, i amb això no vull dir que hàgim de reduir l’existència a enriquir el cervell, ni molt menys, perquè també sóc una gran defensora dels plaers més primaris. Em sento còmoda surant en la mediocritat, l’objectiu és no enfonsar-m’hi. Amb tot plegat venia a dir-me que el primer pas abans d’escriure és llegir, llegir molt, durant anys, dècades, de tot. A la meva bossa duia Rebelión en la granja.

-Per escriure sobre determinades coses has d’estar preparat emocionalment. L’edat creativa també és un fre. Quants en tens, 28? Quina edat creativa et poses?

Li vaig dir que més o menys. Esperava que l’edat creativa me la digués ell abans de sortir per la porta.
Això va fer, més o menys.

-Ja vas pel món amb els ulls ben oberts?

Li vaig ensenyar la meva llibreta, la meva millor companya de viatge. Ell va treure la seva. I vam compartir frases descontextualitzades. Li va fer molta gràcia aquesta: “no son fresas, son fresones”. Vam quedar que un dels meus propers relats partiria d’aquesta “llavor”. Em va venir al cap el primer cop que vaig sentir la necessitat d’apuntar-me una idea per retenir-la i poder-la interpretar. Va ser una tarda de dissabte veient una obra a La Villarroel. No duia llibreta però vaig trobar la llista de la compra del dia abans i a les fosques i amb lletra ben torta vaig escriure: “la simplicitat és bona per créixer”.

Encara no l’he fet servir. Vaig acumulant llibretes i llavors, en estat de gestació permanent mentre no trobi temps de qualitat. Junt amb la ignorància, és una altra de les grans tragèdies en aquest món que ens ha tocat viure i descriure. 

 

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *

>> <<

Uso de cookies

Este es el típico aviso de que usamos cookies para mejorar tu experiencia. Puedes ver nuestra política de cookies. Si quieres saber que es todo esto de las cookies, usa este enlace para más información.

ACEPTAR